La veritat sobre la llum

 

 

 

Rebo l’infant quan neix, l’aixeco de terra i el presento al món

Per poder morir primer cal néixer.

Falta molt poc perquè sigui migdia quan la nit àrtica finalment s’aclareix i la bola de foc s’enfila —o gairebé— sobre l’horitzó. Una ratlla rosada s’obre camí entre les cortines de la sala de parts, amb prou feines més ampla que una pinta, i aterra sobre la dona que hi ha estirada al llit, patint. La dona aixeca el braç, obre la mà, agafa la llum i deixa caure el braç. Té la meitat d’un kiwi, plena de llavors, tatuada a la pell tibant del ventre, com si haguessin tallat la fruita pel mig amb un ganivet molt esmolat, però amb la dilatació han aparegut clivelles a la tinta i la inscripció sota la imatge també s’ha espaiat, Teva per sempre. Quan neixi el nadó, la fruita vellosa es tornarà a encongir.

Em poso la màscara i la bata.

Ha arribat l’hora.

L’experiència més dura dels humans.

Néixer.

Apareix el cap i poc després sostinc un cosset cobert de sang i mucositat.

És un noi.

No sap qui és, ni qui l’ha posat al món, ni què és aquest món.

El pare ha de deixar el mòbil per poder tallar el cordó umbilical, les mans li tremolen quan trenca el fil que uneix mare i fill.

La mare gira el cap i s’ho mira.

—¿Respira?

—Respira.

I jo penso: a partir d’ara respirarà vint-i-tres mil vegades cada dia.

Poso el fardell de carn que brama a la bàscula. L’infantó agita els braços; ja no hi ha murs, ni fronteres, no res que delimiti el món, que ara és una gran extensió desconeguda, una superfície infinita, un territori inexplorat. Està en caiguda lliure. Després el nen es calma, té la cara arrugada, trasmudada per l’ansietat.

El termòmetre a l’ampit exterior de la finestra marca menys quatre graus i l’animal més indefens de la terra és a la bàscula, nu i desvalgut, no té ni plomes ni pelatge que l’abrigui, no té escates ni pèls, només un plomissol suau a la coroneta travessat per la llum blava del fluorescent.

El nen obre els ulls per primera vegada.

I veu la llum.

No sap que ha nascut.

Li dic: “Benvingut, homenet.”

Eixugo el cap humit i embolcallo l’infant amb una tovallola, després el poso en els braços del seu pare, que porta una samarreta que diu EL MILLOR PAPA DEL MÓN.

Està molt emocionat i plora. Ja ha passat. La mare està exhausta i també plora.

L’home s’inclina amb el nadó i el posa amb compte sobre el llit, al costat de la dona. El nen gira el cap i la mira, té els ulls encara plens de la foscor de les profunditats de la terra.

Encara no sap que ella és la seva mare.

La mare mira el nen i li acaricia la galteta amb el dit. El nen obre la boca. No sap per què és precisament aquí i no pas en un altre lloc.

Sento que la dona diu:

—Serà pèl-roig igual que la mama.

És el seu tercer fill.

—Tots han nascut al desembre —diu el pare.

Rebo l’infant quan neix, l’aixeco de terra i el presento al món. Soc la mare de la llum. Soc el mot més bonic de la nostra llengua, ljósmóðir.

Tres minuts

Poso dos punts a la mare i la deixo sola una estona amb el nadó i el pare. Si no fa massa vent per obrir la porta del fons del passadís, entre un part i un altre de vegades surto al balconet que dona a la Miklabraut, la circumval·lació de Reykjavík. A la planta de la maternitat hi ha nou sales de part i de mitjana atenc un part al dia, però poden arribar a ser tres. A l’època forta neixen nens a la cafeteria, al vestíbul, fins i tot a l’ascensor pujant cap a la maternitat. Una vegada vaig sortir corrents al pàrquing de davant de l’hospital per atendre el part d’uns pares novells, morts de por, al seient del conductor d’un vell Volvo. Després de passar-me el dia enmig de sang i carn, estic agraïda de poder contemplar la volta del cel.

Inspiro profundament i m’omplo els pulmons d’aire fred.

—Ha sortit a respirar —comenten les meves companyes de feina.

Aquestes últimes setmanes el temps ha fluctuat molt.

Durant la primera quinzena del mes els termòmetres havien marcat temperatures de dos dígits, la natura havia reviscolat i els arbres havien tret borrons. El 4 de desembre es van registrar dinou graus a l’estació meteorològica més septentrional del país; després les temperatures van caure en picat, vint graus en un sol dia, i va nevar força. La neu es va amuntegar tant que a les màquines els costava treure-la, el cel era ple de flocs, els arbres tenien les branques vinclades, els cotxes desapareixen sota una gruixuda capa blanca i calia patollar amb neu fins als genolls per arribar als contenidors d’escombraries. I llavors es va posar a ploure, amb el consegüent desgel, i la neu mig fosa va embossar els rius, que es van desbordar i van inundar camins i prats, i ho van deixar tot colgat de fang i pedres. Fa uns quants dies, a les notícies van ensenyar vint cavalls del sud que havien quedat aïllats arran de les inundacions. Es veien granges com illes enmig de l’aigua i els cavalls en un estat llastimós; el pagès deia que els havien anat a buscar amb barca a la pastura i que els cavalls havien hagut de nedar fins a terra ferma. Quedava per veure què apareixeria quan l’aigua baixés, si es trobarien més animals, ofegats.

—Res ja no és com ha de ser —deia el pagès al periodista que l’entrevistava.

El mateix diu la meva germana, la meteoròloga.

—Esperem que aviat tot torni a la normalitat —deia el pagès.

A la Ljósavallagata, el carrer on visc, les clavegueres no van poder absorbir l’aigua de la tempesta i uns quants soterranis es van inundar. Quan vaig baixar a inspeccionar el meu traster vaig trobar, entre les coses de la meva tia-àvia, un arbre de Nadal artificial i una capsa d’ornaments. M’ho vaig endur al tercer pis. Després de les inundacions hi ha hagut gelades per tot el país, d’un gel extremament relliscós, i aquesta setmana dues dones han parit amb el braç enguixat. L’únic que ha estat constant durant tot el mes ha estat la força del vent. I la foscor. És fosc quan surto a treballar, és fosc quan plego de treballar.

Quan torno cap a dins, el pare nou de trinca ha sortit al passadís i s’està davant la màquina de cafè. Em fa un gest per parlar amb mi. Ell i la seva dona són enginyers electrotècnics; ho diu una de les meves companyes de feina, cada vegada hi ha més parelles que comparteixen professió: dos veterinaris, dos periodistes esportius, dos preveres, dos policies, dos entrenadors personals, dos poetes. Mentre tria el cafè, l’enginyer electrotècnic m’explica que el nen havia d’haver nascut el dotze del dotze, el dia de l’aniversari de l’avi patern, però que s’ha fet esperar més d’una setmana.

Fa un glop mirant fixament el terra recobert de linòleum i sento que té ganes de dir-me alguna cosa que el preocupa. Quan s’acaba el cafè, em pregunta com es determina l’hora del naixement.

—Es té en compte el moment en què el nen surt de la mare —li dic.

—¿No és quan es talla el cordó umbilical? ¿O quan el nen plora?

—No —responc, i penso que no tots els infants ploren. Ni tots respiren.

—És que estava pensant si no es podria escriure, en el certificat de naixement, que ha nascut a les dotze i dotze en comptes de les dotze i nou. Només són tres minuts de diferència.

L’observo detingudament.

Van arribar a la maternitat en plena nit i ell ha dormit poc.

—Seria una compensació pel dotze del dotze —afegeix, i rebrega el got de cartró.

M’ho penso.

L’home pretén que el nen no hagi viscut els tres primers minuts de la seva vida.

—M’agradaria molt —diu per acabar.

—Puc haver mirat malament el rellotge.

Llença el got a la paperera i tornem plegats cap a la sala on s’esperen la mare i el fill.

S’atura un moment a la porta.

—Sé que la Gerður volia una filla, per més que faci com si no li importés. Les dones volen filles.

Vacil·la, i després diu que van llegir un article sobre com es pot triar el sexe de l’infant però que havien fet tard.

—Les coses van com van —diu allargant-me la mà i donant-me les gràcies—. Quan hi penses —afegeix aquest apassionat de l’estadística—, vint milions de persones tindran el mateix aniversari que el meu fill.

A una dona amb la meva experiència laboral poques coses la poden sorprendre en aquest món. Si de cas, el mateix ésser humà.

És habitual que la feina de llevadora es transmeti d’una generació a l’altra de la mateix família, d’una dona a una altra, i jo soc la quarta generació d’una nissaga de llevadores. La meva besàvia va ser llevadora al nord del país a la primera meitat del segle XX, la meva tia-àvia va treballar a la maternitat durant gairebé mig segle. Una tia meva per part de mare és llevadora en un poblet de Jutlàndia. També hi ha fonts escrites que testimonien que un avantpassat nostre va treballar de llevador i va assistir el naixement de dues-centes criatures. Segons sembla, aquest Gísli Raymond Guðrúnarson, a qui li deien Nonni, no només va tenir bones mans com a llevador, sinó que era un ferrer extraordinàriament hàbil que va forjar els seus propis fòrceps i altres eines útils.

L’esperit de la meva tia-àvia encara surava en l’ambient quan vaig començar a treballar a la maternitat ara fa setze anys. Les llevadores més velles la recorden bé, tot i que cada vegada en queden menys que hi coincidissin. Però encara corren anècdotes, fins i tot entre les que no van arribar a tractar-la. Era famosa per les seves sortides. Qualsevol beneit pot tenir un fill; es veu que aquesta la va dir com si parlés sola. Però una de les seves companyes deia que no havia fet servir paraules tan dures, que el que havia dit en realitat era No tothom ha de tenir fills, o fins i tot No tothom està fet per tenir fills. Una altra pretenia que havia dit una cosa molt diferent, com ara que una persona difícil no deixa de ser-ho pel simple fet de tenir un fill. Una altra em va citar una frase per l’estil, però segons ella la meva tia-àvia no havia parlat d’una persona difícil sinó d’una persona amb defectes; també em va dir que l’autocompassió li semblava el pitjor de tots els vicis. M’han explicat que buscava senyals d’autocompassió en els pares dels nadons, i que deia: Tant si es veu com si s’amaga, l’autocompassió està profundament arrelada en la natura humana.

També n’hi ha que diuen que feia previsions sobre el futur de les parelles que passaven per la maternitat. S’asseia amb una tassa mig plena de cafè a les mans i un terròs de sucre entre els llavis, feia giravoltar la tassa per remoure el cafè i deia:

—Tindran un altre nen i després es divorciaran.

De vegades els missatges eren més inescrutables, com ara: És ben estrany, aquest teixit que es diu família. Les seves companyes deien que no creia gaire en les relacions de parella i gens ni mica en el matrimoni. Una d’elles anava més lluny i deia que la meva tia-àvia no tenia fe en l’ésser humà. “Si no és que feia cinquanta centímetres de llargària, no es podia valer per si mateix i no sabia parlar”, va afegir.

Si sorgien problemes, deien que sempre repetia el mateix mantra: A una dona amb la meva experiència laboral, poques coses la poden sorprendre en aquest món. Si de cas, el mateix ésser humà.

Així és com ho formulava.

No és cap secret que li va costar molt acceptar els canvis radicals —així en deia ella— en la feina de llevadora quan ella arribava als quaranta i els pares van començar a assistir al naixement dels fills. Les seves reticències sorprenen, per part d’algú que trobava ben natural que un home hagués treballat de llevador a Islàndia en el passat.

Les meves dècades d’experiència laboral em diuen el contrari: aquestes paraules eren la seva manera de protestar contra els canvis estructurals a la maternitat. Una companya seva em va explicar que deia que la carregava haver-se d’ocupar dels pares. A l’època que la meva tia-àvia treballava a la maternitat, les parelles eren sempre homes, i els homes de la seva generació sovint arribaven a la maternitat directament de l’oficina, amb americana i corbata, no sabien on havien de penjar l’abric o deixar el barret i els donaven a la llevadora perquè ho fes ella. D’altres venien directament del taller, amb les mans brutes de greix. Hi va haver queixes que la meva tia-àvia desatenia els pares per concentrar-se en les mares. També m’han explicat que un determinat obstetre la protegia. Quan jo preguntava per què necessitava protecció, les seves antigues companyes em contestaven amb vaguetats. Més tard em va arribar el rumor que havia estat embolicada durant anys i panys amb aquest obstetre, però això no ho sé del cert.

La meva experiència és que al pare sovint li costa assistir al patiment de la mare, i que té la sensació que no fa cap servei. Acaricia el braç de la seva dona i de tant en tant li diu:

—Ho estàs fent molt bé.

Elles els diuen el mateix:

—Ho estàs fent molt bé.

Els marits em diuen: “No puc fer res.” O: “És molt dur no poder fer res.” O: “No sé què puc fer.” També em diuen: “No ho aguanto més.” O: “No sabia que ella patiria tant.” O: “No sabia que un part podia durar setanta-vuit hores.” I afegeixen: “Mai podré ser part d’aquesta experiència vital.” I elles pensen: “Mai compartirà el meu sofriment. No sabrà què és estar encaixada en un cargol de banc amb unes tenalles roents que t’estrenyen l’espinada.”

A vegades algun marit té nàusees o es desmaia.

Les dones els reconforten i els diuen que vagin a menjar un entrepà. Després ells es presenten a la sala de guàrdies per dir-nos que s’ha de reomplir la màquina expenedora d’entrepans, i jo els responc que no és competència nostra. O encarreguen una pizza i se la fan portar a l’habitació 23B del passadís de maternitat. Avui hi ha unes quantes coses que sorprendrien la meva tia-àvia, com ara una capsa de pizza al llit d’un dona que està parint. Damunt del cobrellit. Si el part s’allarga, és possible que el marit hagi d’anar a buscar els fills grans a ca l’àvia materna per portar-los a ca l’àvia paterna. O al revés, de ca l’àvia paterna a ca l’àvia materna.

Per escurçar el temps que les dones passen a la maternitat i reduir les anades i vingudes i les coses per picar, diem a les dones que no vinguin fins que no tinguin contraccions cada cinc minuts.

Crec que quan la meva tia-àvia deia que a la sala de parts un home està fora de lloc es referia pròpiament a l’estatura, o, per dir-ho com una de les seves companyes, que no creia que aquests homes fets i drets encaixessin bé en aquest món de dones que pateixen i nadons que somiquen. Crec que la cosa anava de la diferència de mida entre un home adult i un nadó.

Un mamífer sempre busca el mugró

A pesar de la fama d’excèntrica de la meva tia-àvia, a les seves companyes els agradava compartir torn amb ella. La recorden sobretot per dues coses: per les feines d’agulla i pels pastissos que portava a la maternitat. Recordo les descripcions dels pastissos de merenga de molts pisos, amb capes de nata i préssec i pera en conserva. A sota hi posava una base de pa de pessic amarat de xerès. Quan una dona paria, li tallava un bon tros de pastís, li preparava un cafè ben carregat i l’hi portava tot en una safata. En aquella època les dones solien venir a l’hospital molt abans dels primers senyals, o a les primeres contraccions, i s’hi quedaven tota una setmana després d’un part natural. Quan la meva tia-àvia va començar a treballar-hi a mitjans del segle passat, la feina d’una llevadora consistia principalment a tenir cura del nadó mentre la mare reposava. He conegut moltes dones d’una certa edat que parlen del part com d’una treva agradable enmig de les feixugues tasques domèstiques i la criança dels fills, i recorden especialment que els portaven el menjar al llit —una d’elles va arribar a dir que la servien. Allà coneixien altres dones que també estaven de part i hi travaven amistat: es posaven rul·los les unes a les altres i fumaven juntes. Sortien de l’hospital amb els cabells acabats de fer i amb sabates de taló.

Mentre les parteres es recuperaven, la meva tiaàvia passava moltes hores a la sala de nounats amb els nadons. Quan una mare havia acabat d’alletar, ella se n’anava amb el nadó arrepitadet a l’espatlla i caminava amunt i avall de la sala acariciant-li l’esquena i parlant-li en veu baixa fins que feia el rotet. Llavors li canviava els bolquers i el tapava amb la flassadeta, i tot seguit agafava un altre nadó i el portava a sa mare, el tornava al bressol i n’agafava un altre, anava i tornava, anava i tornava, cada vegada amb un nadó diferent. Totes les seves companyes estan d’acord que passava molt de temps a la sala de nounats, i que els parlava. Una d’elles pretén que els preparava per a la vida. Sobre què els deia corren diverses històries. Algú li havia sentit: Has vingut aquí per estar-t’hi una temporadeta. I es veu que va afegir: Agafa forces, que la pujada és costeruda. Una altra explicava que un cop, mentre deixava un nadó al bressol, li va dir: Et perdràs molts cops pel camí, i que s’havia quedat rumiant si no era una citació de la Bíblia. Una altra deia que a vegades recitava versos de poetes que coneixia personalment, i que li havia sentit dir: No sabem gaire res, llevat que aviat es farà fosc. I també: No sabem gaire res, llevat que aviat serà clar. La segona part de la frase canviava amb l’època de l’any, segons si els infants havien nascut quan el dia s’allargava o s’escurçava, quan era nit clara o nit closa.

Hi havia una cosa en què les llevadores que havien treballat amb ella estaven totes d’acord i era que, abans de donar l’alta a les mares, la meva tia-àvia s’inclinava sobre el bressol, s’acomiadava del nadó i li desitjava sol, llum i escalfor. Exactament els deia: Que visquis moltes sortides i postes de sol. Aquestes paraules van ser la base de la necrològica que li va dedicar una de les seves companyes.

Les llevadores de la generació de la meva tia-àvia acostumaven a passar molt de temps vetllant les mares mentre s’esperaven que el nen naixés. La majoria s’entretenien fent mitja o brodant. He sentit dones que deien que el tic-tic de les agulles de fer mitja tenia un efecte calmant. També m’han explicat que la meva tia-àvia, a cada infant que ajudava a néixer, li feia un vestidet de punt. Les seves companyes diuen que els prematurs eren els que s’emportaven els vestits més ben fets, amb els patrons de punt més elaborats. Els feia posant-hi l’ànima, treballava amb diverses agulles alhora. Quan portava els nadons més petits a les mares per acomiadar-se’n abans que fossin enviats a la incertesa del món o, com hauria dit ella, a la bona de Déu, els cobria amb el producte de les seves mans —pantalonets, mitjonets, jerseiet i gorreta— des de la coroneta fins a la planta dels peus.

Consellera d’alletament

Quan hauria pogut jubilar-se merescudament, la meva tia-àvia va continuar treballant a la maternitat. S’encarregava de certes tasques particulars que li havien confiat. La seva feina principal era ajudar les dones a donar el pit. Les acomodava al llit, hi acostava una cadira i s’hi asseia. Sobre el que passava després hi ha diverses versions, perquè ella volia estar sola amb les parteres i tancava la porta de l’habitació. Corria el rumor que els deia que no es preocupessin perquè un mamífer sempre busca el mugró. Més endavant vaig conèixer dones grans que em van dir que els havia parlat sobretot de la llum. La recorden amb molt d’afecte i diuen que els va dir coses boniques. Però també tristes. Una em va explicar que li havia parlat d’un tal Pascal.

Encara que hagués deixat d’assistir parts, de tant en tant, quan un part s’allargava molt, l’enviaven a demanar. Llavors treia el vell estetoscopi, se’l ficava a les orelles, posava les mans sobre el ventre de la dona i li anava palpant les cames sense deixar de parlar en veu molt baixa, gairebé inintel·ligible: parlava amb el nen i li deia que ja podia néixer.

I el nen ho feia.

Naixia.

—Ho han fet les meves mans —deia ella.

Com moltes altres llevadores, també va triar no portar nens a aquest món.

A la feina saben que em van posar el seu nom i que visc al seu pis, que ella era la primera Dómhildur i que jo soc la segona Dómhildur. La Fífa i la Dýja.

Hi ha una llarga tradició de posar a les nenes els noms de les llevadores de la família que no s’han casat, però quan la meva germana va decidir posar Dómhildur a la seva filla petita va precisar que la meva neboda no es deia així per mi sinó per la tieta Fífa. Quan es va morir vam saber que m’havia deixat la meitat del seu pis, a la tercera planta d’un edifici de la Ljósavallagata. L’altra meitat la va deixar a l’Associació Protectora d’Animals d’Islàndia.

—És una continuació lògica —va dir la mare.

Els diners de la llibreta d’estalvis els va donar al servei de neonatologia de l’Hospital Infantil de la Ronda. S’havien de destinar a adquirir tres làmpades de raigs UVA per tractar la icterícia dels nounats i dues incubadores per a infants prematurs, tal com va fer constar al testament.

A la calaixera del pis de la Ljósvallagata on tenia la televisió, hi ha unes quantes ampolles de xerès Bristol Cream: són el regal d’unes quantes companyes de feina i algunes mares quan es va jubilar. Diuen que havia insinuat que li agradaria que li regalessin una ampolla de xerès, i n’hi van regalar deu. Gràcies per tots els pastissos de xerès, diu una tarja que continua lligada al coll d’una de les ampolles. N’he heretades nou.

Els humans creixen en la foscor com les patates