A tots els nens

a les mans dels quals deixem el futur

Era gairebé desembre i en Jonàs estava espantat. «No, no és aquesta, la paraula», va pensar. Estar espantat és tenir la sensació profunda i odiosa que passarà alguna cosa terrible. Espantat ho havia estat feia un any, quan un avió no identificat havia sobrevolat dos cops la Comunitat. En Jonàs l’havia vist totes dues vegades. Entreobrint els ulls per mirar al cel, havia vist passar el reactor esvelt, una forma gairebé borrosa per la velocitat que duia, i havia sentit a continuació el retrò corresponent. I al cap d’uns instants, per segona vegada, el mateix avió havia solcat altre cop el cel, ara en sentit contrari.

Al principi li va cridar molt l’atenció, però res més. Era la primera vegada que veia passar un avió tan a prop, perquè anava contra les normes que els Pilots sobrevolessin la Comunitat. A vegades, quan els avions de càrrega duien provisions a la pista d’aterratge que hi havia a l’altra banda del riu, els infants anaven en bici fins a la riba i contemplaven encuriosits la descàrrega, i després l’envol cap a l’oest, sempre allunyant-se de la Comunitat.

Però l’avió de l’any passat era diferent. No es tractava d’un d’aquells avions de càrrega esmussats i panxuts, sinó d’un reactor monoplaça de morro esmolat. En Jonàs, mirant desconcertat a totes bandes, havia vist com els altres, adults i infants, interrompien les seves feines i es quedaven esperant, confusos, l’explicació d’aquell fet inquietant.

Aleshores s’havia ordenat a tots els ciutadans que entressin a l’edifici que tinguessin més a prop i que no se’n moguessin. «IMMEDIATAMENT», havia dit la veu aspra que sortia dels altaveus. «DEIXIN LES BICICLETES ALLÀ ON SIGUIN.»

De seguida en Jonàs, obedient, havia deixat la bici estesa al camí de darrere casa seva. Havia corregut cap a casa i s’hi havia quedat sol. Els pares eren a la feina i la seva germana petita, la Lily, era al Centre Infantil, on anava sortint de l’escola.

En Jonàs es va abocar a la finestra del davant, però no va veure ningú: no hi havia cap dels atrafegats equips de vespre de Neteja Viària, Paisatgisme i Distribució Alimentària que solien circular per la Comunitat a aquelles hores. La vista no va trobar sinó bicis escampades per terra; la roda d’una d’elles encara girava lentament.

Aleshores es va espantar. La impressió de veure la seva Comunitat emmudida, a l’aguait, li va regirar l’estómac. I es va posar a tremolar.

Però no va ser res. Transcorreguts uns minuts, els altaveus van tornar a sonar i la veu, ara tranquil·litzadora i menys imperiosa, va explicar que un Pilot en Formació, en interpretar malament les instruccions de vol, havia fet un gir indegut i havia intentat desesperadament tornar abans que el seu error fos advertit.

«PER DESCOMPTAT, SERÀ ALLIBERAT», va dir la veu, i després d’aquestes paraules es va fer el silenci. En aquell missatge final hi havia un to irònic, com si al locutor li fes gràcia, i en Jonàs havia somrigut lleument, encara que sabia que es tractava d’una afirmació molt seriosa. El fet que un ciutadà actiu fos alliberat de la Comunitat era una decisió concloent, un càstig terrible, una sentència de fracàs inapel·lable.

Fins i tot als infants se’ls renyava si feien servir aquesta paraula tot jugant per riure’s del company que no havia entomat la pilota o que havia caigut en una cursa. En Jonàs ho havia fet una vegada; havia cridat al seu millor amic: «L’has vessada, Asher! T’alliberaran!» quan, per una falta de destresa de l’amic, el seu equip havia perdut el partit. Llavors l’entrenador l’havia cridat a part i l’havia reprès amb poques paraules però severament, i ell havia tornat capmoix, ple de remordiment i de vergonya, i en acabar el partit havia demanat disculpes al seu amic.

Ara, pensant en la sensació de por mentre pedalejava cap a casa pel camí del riu, recordava aquell moment de terror palpable, de buit a la boca de l’estómac, quan aquell avió havia solcat l’aire. No era pas això el que sentia en aquells moments, en veure que s’acostava el desembre. Va cercar la paraula adequada per a expressar el seu sentiment.

En Jonàs parava atenció a les paraules. No com el seu amic Asher, que parlava massa de pressa i s’entortolligava, i feia amb els mots i les frases unes barreges que no hi havia qui les reconegués, fins al punt que moltes vegades el resultat era d’allò més divertit.

En Jonàs va riure per dins recordant aquell matí en què l’Asher havia entrat a classe sense respiració perquè arribava tard, com sempre, i ja estaven cantant l’himne matinal. Quan, en acabar el cant patriòtic, els alumnes es van haver assegut, l’Asher es va quedar dret per excusar-se públicament, com s’havia de fer.

—Demano disculpes per haver incomodat la meva Comunitat Escolar.

L’Asher havia engegat la fórmula de disculpa d’una tirada, encara sense alè. L’Instructor i la classe esperaven pacientment la seva explicació. Tots els alumnes somreien perquè ja havien sentit les explicacions de l’Asher una pila de vegades.

—He sortit de casa amb temps, però quan he passat per davant de la Piscifactoria, l’equip estava apartant uns salmons. Segurament m'he abstret mirant-los. Demano perdó als meus companys —va concloure l’Asher i, allisant-se les arrugues de la túnica, es va asseure.

—Et disculpem, Asher —va dir tota la classe, recitant a l’uníson la fórmula de resposta.

Molts dels alumnes es mossegaven els llavis per no riure.

—Et disculpo, Asher —va dir l’Instructor, somrient—. I et dono les gràcies perquè un cop més ens dónes peu a examinar una qüestió de llenguatge. «Abstreure’s» és un verb massa fort per quan un està mirant uns salmons.

I girant-se cap a la pissarra va escriure «abstreure’s», i al costat «distreure’s».

En Jonàs ja era a prop de casa quan ho va recordar, somrient. Mentre portava la bici a l’estret aparcament que hi havia a tocar de la porta, hi va continuar pensant i es va adonar que «espantat» no era l’adjectiu que més s’adeia amb els seus sentiments en veure que ja arribava el mes de desembre. L’adjectiu també era massa fort.

Feia massa temps que esperava aquell desembre especial. Ara que se’l veia a sobre, no estava espantat, estava... ansiós, va decidir. Estava ansiós que arribés. I nerviós, per descomptat. Tots els Onzes estaven nerviosos en vigílies de l’esdeveniment imminent.

Quan hi pensava li pujava una esgarrifança per por del que pogués passar.

«Intranquil», va decidir en Jonàs. «Així és com estic.»

 

***

 

—Qui vol començar avui amb els sentiments? —va preguntar el pare d’en Jonàs havent sopat.

Era un dels rituals, explicar cada nit els sentiments. Hi havia dies que en Jonàs i la seva germana Lily discutien per veure qui els començava a contar. Els seus pares també participaven en el ritual, naturalment; també ells explicaven els seus sentiments cada nit. Però com tots els pares, com tots els adults, ells no es barallaven ni s’emmurriaven per l’ordre de fer-ho.

Tampoc no s’hi va barallar en Jonàs aquella nit. Aquesta vegada els seus sentiments eren massa complicats. Volia compartir-los, però no tenia gaires ganes de posar-se a desenredar el garbuix de les seves emocions, ni tan sols amb l’ajut que sabia que li donarien els pares.

—Comença tu, Lily —va dir, veient que la seva germana, que era molt més petita, una Set tan sols, no parava de bellugar-se a la cadira, nerviosa.

—Jo aquesta tarda he estat enrabiada —va declarar la Lily—. El meu grup del Centre Infantil era a l’àrea de jocs, i hem tingut un grup de Sets que ens ha vingut a visitar i que no ha complert les normes, cap ni una. Un d’ells, un noi, que no sé com es deia, s’ha posat sempre el primer de la cua del tobogan, encara que tots els altres estàvem esperant. Jo m’he enrabiat amb ell. Li he fet així amb la mà.

I va alçar el puny clos. La resta de la família va somriure davant el seu petit gest d’amenaça.

—Per què creus que els visitants no han fet cas de les normes? —li va preguntar la mare.

La Lily es va posar a pensar i va bellugar el cap.

—No ho sé. Es portaven com... com...

—Com bèsties? —va suggerir en Jonàs tot rient.

—Justa la fusta! —va fer la Lily, rient també—. Com bèsties.

Cap dels dos no sabia ben bé què volia dir aquella paraula, però es feia servir sovint per a referir-se a una persona sense educació o obtusa, algú que no encaixava.

—D’on eren els visitants? —va preguntar el pare.

La Lily va arrufar les celles procurant fer memòria.

—El nostre cap ens ho ha dit al discurs de benvinguda, però no me’n recordo. Eren d’una altra comunitat. Han hagut de marxar molt d’hora i han esmorzat a l’autobús.

La mare va dir llavors:

—No et sembla que potser les seves normes són diferents? En aquest cas, senzillament no devien saber quines normes teniu vosaltres a l’àrea de jocs.

La Lily va arronsar les espatlles i va assentir:

—Deu ser això.

—Tu has anat a visitar altres comunitats, oi? —va preguntar en Jonàs —. Els del meu grup hi hem anat molts cops.

La Lily va tornar a fer que sí.

—Quan érem Sisos —va dir—, vam anar a passar tot un dia escolar amb un grup de Sisos a la seva comunitat.

—I com t’hi vas trobar? —va seguir preguntant en Jonàs.

La Lily va arrufar el nas un altre cop.

—Em vaig sentir estranya. Perquè feien les coses de manera diferent. Ells estaven aprenent uns costums que nosaltres encara no sabíem, i ens sentíem com babaus.

—Estic pensant, Lily, en el xicot d’avui que ha incomplert les normes —va dir el pare, que fins aleshores havia estat escoltant amb interès—. No creus que potser s’ha sentit estrany i babau de ser en un lloc nou, amb unes normes que no coneixia?

La Lily va reflexionar.

—Sí —va concedir finalment.

—A mi em fa una mica de llàstima —va dir en Jonàs—, encara que no el conegui. Em fa llàstima qualsevol que es trobi en un lloc on se senti estrany i babau.

—I ara com et sents, Lily? —va preguntar el pare—. Continues estant enrabiada?

—Crec que no —va decidir ella—. Crec que també sento una mica de llàstima per ell. I em sap greu d’haver clos el puny —va afegir fent un ample somriure.

En Jonàs també va somriure a la seva germana. Els sentiments de la Lily, va pensar, eren sempre clars i senzills, fàcils de resoldre en general; també els d’ell devien haver estat així quan era un Set.

Va escoltar cortesament, però sense parar massa atenció, quan el pare va prendre la paraula per descriure un neguit que havia sentit aquell dia a la feina, una preocupació perquè un dels infants no anava bé. El pare d’en Jonàs tenia el títol de Criador. Ell i els altres Criadors eren els responsables d’atendre totes les necessitats materials i emocionals dels Nats durant el primer període de la seva vida. Era una tasca molt important i en Jonàs ho sabia, però no li interessava gaire.

—És nen o nena? —va preguntar la Lily.

—Nen —va respondre el pare—. És una criatura la mar de simpàtica i té molt bon caràcter. Però no creix tant com caldria i dorm malament. El tenim a la secció de cures intensives per donar-li criança suplementària, però al Comitè es comença a parlar d’alliberar-lo.

—Ah, no! —va murmurar la mare, compassiva—. Que trist que ha de ser això per a tu!

També en Jonàs i la Lily van fer gestos de condol. L’alliberament d'infants sempre era trist, perquè encara no havien tingut l’oportunitat de gaudir de la vida a la Comunitat. I perquè tampoc no havien fet res dolent.

Sols en dos casos l’alliberament no era conseqüència de cap càstig. Un era l’alliberament de les persones que ja eren molt grans, que es convertia en un moment de celebració per una vida viscuda amb plenitud; l’altre era l’alliberament dels Nats, que sempre deixava els altres pensant: «Què podríem haver fet?». Això era especialment desagradable per als Criadors com el pare, que sentien que d’alguna manera havien fracassat. Però passava molt de tard en tard.

—En fi —va dir el pare—, jo ho continuaré intentant. Potser demanaré permís al Comitè per portar-lo aquí a les nits, si no us fa res. Ja sabeu com són els Criadors del torn de nit. Crec que aquesta criatureta necessita alguna cosa més.

—Per descomptat —va dir la mare, i en Jonàs i la Lily van assentir.

Ja altres vegades havien sentit el pare queixar-se del torn de nit. Era una ocupació de no tanta categoria, la de Criador de nit, que s’assignava als qui no tenien l’afició, la preparació o la intel·ligència necessàries per al treball més vital de la jornada diürna. A la majoria dels Criadors de nit ni tan sols no se’ls havia donat parella, perquè, per una raó o una altra, els faltava la capacitat essencial de relacionar-se amb els altres, que era un requisit fonamental per a crear una Unitat Familiar.

—Potser, fins i tot, podríem quedar-nos-el —va suggerir la Lily dolçament, fent cara d’innocent.

En Jonàs sabia que era una innocència fingida; tots ho sabien.

—Lily —li va recordar la mare, somrient—, ja coneixes les normes.

Dos fills, nen i nena, per cada Unitat Familiar. Estava escrit a les normes, ben clar.

La Lily va deixar anar una rialleta.

—Bé —va dir—, he pensat que potser, per una vegada...

 

***

 

Tot seguit, la mare, que ocupava un alt càrrec al Departament de Justícia, va parlar dels seus sentiments. Aquell dia havia comparegut davant seu un reincident, un home que una altra vegada ja havia trencat les normes, un home que ella suposava que havia rebut un càstig adient i just, i que havia estat reinserit a la feina, a casa seva i a la Unitat Familiar. El fet de veure’l per segon cop davant d’ella li havia provocat uns sentiments aclaparadors de frustració i d’ira. De culpa, fins i tot, per no haver sabut redreçar aquella vida.

—A més, passo por per ell —va confessar—. Ja sabeu que a la tercera va la vençuda. Les normes diuen que si comet una tercera transgressió no queda cap més alternativa que alliberar-lo.

En Jonàs va sentir una esgarrifança. Sabia que això passava. Fins i tot hi havia un noi al seu grup d’Onzes el pare del qual havia estat alliberat feia anys. Ningú no en parlava mai; era una deshonra que no es podia ni tan sols esmentar. Costava molt imaginar-s’ho.

La Lily es va dreçar, es va acostar a la mare i li va acariciar un braç.

El pare, des de la taula, la va agafar d’una mà. En Jonàs la va agafar de l’altra.

Un per un la van anar consolant. No va trigar a somriure; els va donar les gràcies i va murmurar que se sentia alleujada.

El ritual va continuar.

—I tu, Jonàs? —va preguntar el pare—. Aquesta nit t’has quedat l’últim.

En Jonàs va sospirar. Aquella nit gairebé s’hauria estimat més no descobrir els seus sentiments. Però això era contrari a les normes, naturalment.

—Em sento intranquil —va confessar, satisfet que, per fi, se li hagués acudit la paraula escaient.

—Per què, fill?

El pare es va posar seriós.

—Sé que, de fet, no hi ha motiu per estar-ho —va explicar en Jonàs— i que tots els adults hi han passat. Sé que tu ho vas passar, pare, i tu també, mare. Però és la Cerimònia el que em té intranquil. Ja som gairebé a desembre.

La Lily va alçar els ulls i els va obrir com unes taronges.

—La Cerimònia del Dotze —va murmurar en to irreverent.

Fins i tot els més petits, els de l’edat de la Lily i més menuts encara, sabien el que els esperava a tots en el futur.

—M’alegro que ens hagis dit com et sents —va fer el pare.

—Lily —va dir la mare fent-li un senyal—, vés a posar-te la camisa de dormir. El pare i jo ens quedarem a xerrar una estona amb en Jonàs.

La Lily va sospirar, però, obedient, va baixar de la cadira.

—En privat? —va preguntar.

La mare va assentir.

—Sí, serà una xerrada amb en Jonàs tots sols.

En Jonàs va esperar mentre el pare se servia una altra tassa de cafè.

—Et diré que a mi, quan era jove —va començar finalment el pare—, el mes de desembre em posava en tensió. Igual com us ha posat a tu i la Lily. Són molts canvis els que porta cada desembre.

En Jonàs va fer que sí. Recordava tots els desembres des d’aquell en què havia passat a ser Quatre. Els anteriors se li havien esborrat. Però els presenciava cada any i recordava els desembres de la Lily des del primer de tots. Recordava quan la seva família l’havia rebuda, el dia que li havien posat nom, el dia que la Lily havia passat a ser U.

La Cerimònia de l’U era sempre sorollosa i divertida. Cada mes de desembre, tots els nens que havien nascut l’any anterior es convertien en Uns. Un per un —eren sempre cinquanta els qui formaven el grup de l’any, si cap no havia estat alliberat abans— els Criadors que n’havien tingut cura d’ençà del naixement els pujaven a l’escenari. Alguns dels nens ja caminaven trontollant sobre les cames encara insegures; altres tan sols tenien pocs dies i els seus Criadors els sostenien en braços, embolicats en petites mantes.

—A mi m’agrada la Imposició de Noms —va dir en Jonàs, i la mare va assentir somrient.

—L’any que ens van donar la Lily —va fer ella—, nosaltres ja sabíem que rebríem la nostra filla perquè havíem presentat la sol·licitud i ens l’havien acceptada. Però jo no feia més que donar-li voltes a quin nom duria.

—Jo hauria pogut tafanejar la llista abans de la Cerimònia —va confessar el pare—. El Comitè sempre prepara la llista amb antelació, i la tenen allà, a l’Oficina del Centre de Criança. I, la veritat, em sento una mica culpable —va prosseguir després d’una pausa—, però aquesta tarda sí que he anat a mirar si estava feta la llista de noms d’aquest any. I hi era, a l’oficina, i he mirat el número 36, que és la criatura que em preocupa, perquè se’m va acudir que potser es criaria millor si jo la pogués anomenar pel seu nom. Només en privat, és clar; quan no hi hagi ningú més.

—I l’has trobat? —va demanar en Jonàs.

Estava fascinat. No semblava una norma gaire important, però el fet que el pare s’hagués saltat una norma ja l’impressionava profundament. Va mirar la mare, la responsable del compliment de les normes, i es va tranquil·litzar en veure que somreia.

El pare va fer que sí.

—Es dirà (en el cas, és clar, que arribi a la Imposició sense ser alliberat) Gabriel, que és el nom que li dic en veu baixa quan l’alimento cada quatre hores, a l’estona de l’exercici i durant el temps de joc. Si no em sent ningú, és clar! Bé, la veritat és que li dic Gabi —va afegir rialler.

—Gabi!

En Jonàs va repetir el nom per comprovar com sonava i li va semblar un bon nom.

Ell, en Jonàs, només havia passat a Cinc l’any que els havia arribat la Lily i que havien sabut com es deia, però podia recordar l’emoció, les converses a casa pensant en la nena: com seria?, quin aspecte tindria?, com encaixaria en la Unitat Familiar ja constituïda? Recordava com havia pujat a l’escenari amb els seus pares; el pare, aquell any, era al seu costat en comptes de ser amb els Criadors, perquè era l’any que anava a rebre un Nat per a ell.

Recordava que la mare havia agafat en braços el Nat, la seva germana, mentre es llegia el document a les Unitats Familiars que s’hi havien reunit.

—Nen 23 —havia llegit l’Anomenador—: Lily.

Recordava la cara d’alegria del pare i també que havia dit en veu baixa: «És una de les meves favorites. Estava desitjant que fos aquesta». La gent havia aplaudit i en Jonàs s’havia posat la mar de content. El nom de la seva germana li agradava. La Lily, amb prou feines desperta, havia bellugat un petit puny tancat. Després havien baixat de l’escenari per deixar lloc a la Unitat Familiar següent.

—Quan jo era Onze com tu, Jonàs —explicava ara el pare—, estava molt impacient esperant la Cerimònia del Dotze. Són dos dies que es fan llargs. Recordo que m’ho vaig passar bé amb els Uns, com sempre, però no vaig prestar gaire atenció a les altres Cerimònies, fora de la de la meva germana. Aquell any la meva germana va passar a Nou i havia de rebre la bicicleta. Jo l’havia estat ensenyant a muntar amb la meva, encara que tècnicament no ho podia fer.

En Jonàs va esclafir a riure. Era una de les poques normes que la Comunitat no es prenia gaire seriosament i quasi sempre la gent se la saltava. Tots els infants rebien la seva bicicleta quan arribaven a Nou; abans no els estava permès de muntar en bici. Però pràcticament sempre la germana o el germà gran ja els havien ensenyat a fer-ho, en secret. En Jonàs ja estava pensant d’ensenyar-n’hi a la Lily.

Es parlava de canviar la norma i donar les bicicletes abans. Una comissió ho estava estudiant. Quan una cosa passava a ser estudiada per una comissió la gent sempre en treia acudits; deien que els seus membres arribarien a Ancians abans que la norma es canviés.

Costava molt canviar les normes. A vegades, si la norma era molt important (no com la de l’edat de muntar en bici), s’acabava demanant dictamen al Receptor. El Receptor era el més important dels Ancians. En Jonàs no l’havia vist mai; una persona amb un càrrec tan important vivia i treballava sola. Però la Comissió no destorbaria mai el Receptor per una qüestió de bicicletes. Es limitarien a analitzar la qüestió i discutir-la entre ells durant anys i anys, fins que els ciutadans s’oblidessin que els havien encomanat d’estudiar-la.

El pare va continuar enraonant.

—De manera que quan la Katya, la meva germana, va passar a Nou i es va treure les cintes del cabell i va rebre la bicicleta, vaig estar atent i em vaig afegir a les aclamacions —va prosseguir—. Després, als Deus i als Onzes no els vaig fer massa cas. I, per fi, al final del segon dia, quan semblava que no s’acabava mai, va arribar el meu torn. La Cerimònia del Dotze.

En Jonàs es va estremir. Es va imaginar el pare, que devia haver estat un nen callat i tímid, perquè era un home callat i tímid, assegut amb el seu grup, esperant que el cridessin a l’escenari. La Cerimònia del Dotze era l’última de les Cerimònies. La més important.

—Recordo que contents que estaven els meus pares, i la meva germana també! La Katya, encara que es moria de ganes de sortir a passejar amb la bici davant de tothom, quan em va tocar el torn va deixar de saltar i es va quedar completament quieta i molt atenta. Però si hem de ser francs, Jonàs —va afegir el pare—, diguem que, en el meu cas, no hi havia l’element de misteri que hi ha a la teva Cerimònia. Perquè jo ja estava bastant segur de quina seria la meva Missió.

En Jonàs es va sorprendre. No hi havia manera, realment, de saber-ho abans d’hora. Era una selecció secreta, que feien els caps de la Comunitat, el Comitè d’Ancians, i es prenien tan seriosament aquesta responsabilitat que sobre les Missions ni tan sols no es feien mai acudits.

També la mare va fer cara de sorpresa.

—Com ho podies saber? —el va interrogar.

El pare va somriure amb el seu gest d’home bo.

—Per a mi era clar quina era la meva aptitud, i també ho era per als meus pares, després m’ho van confessar. Sempre m’havien agradat els Nats, per damunt de cap altra cosa. Quan els meus amics del grup d’edat feien curses en bici, construïen vehicles o ponts amb els seus jocs de construcció, o...

—Totes les coses que faig jo amb els meus amics —va assenyalar en Jonàs, i la mare va assentir.

—Jo hi participava sempre, evidentment, perquè de petits hem d’experimentar totes aquestes coses. I a l’escola era molt aplicat, com tu, Jonàs. Però un dia sí, l’altre també, allò que m’atreia en el temps lliure eren els Nats. Em passava gairebé totes les hores de voluntariat ajudant al Centre de Criança. I, és clar, això ho sabien els Ancians perquè m’observaven.

En Jonàs va fer que sí. Al llarg d’aquell any s’havia adonat que l’observació s’havia intensificat. A col·legi, al temps d’esbarjo i durant les hores de voluntariat havia notat que els Ancians els observaven, a ell i els altres Onzes. Els havia vist prendre notes. Sabia, a més, que els Ancians mantenien llargues reunions amb tots els instructors que ell i els altres Onzes havien tingut en el decurs dels seus anys d’escolaritat.

—De manera que ja m’ho esperava, i quan es va anunciar que la meva Missió era la de Criador me’n vaig alegrar però no vaig tenir cap sorpresa —va explicar el pare.

—I tota la Comunitat va aplaudir, encara que no fos cap sorpresa? —va preguntar en Jonàs.

—Ah, i tant que sí! Se’n van alegrar per mi, que la meva Missió fos el que més m’agradava. I em vaig sentir molt afortunat.

El pare va somriure.

—Hi va haver algun Onze que s’emportés una decepció, el teu any? —va preguntar en Jonàs.

Ell, a diferència del pare, no tenia ni idea de quina seria la seva Missió. Però sabia que algunes el decebrien. Respectava la feina del pare però no li venia de gust ser Criador. I els Obrers tampoc no li feien cap enveja.

El pare va fer memòria.

—No, crec que no. Realment els Ancians fan molt bé les seves observacions i la selecció.

—Jo diria que probablement és la feina més important de la nostra Comunitat —va comentar la mare.

—La meva amiga Yoshiko es va sorprendre de ser seleccionada per a Metgessa —va dir el pare—, però li va entusiasmar. I vejam, en el cas de l’Andrei..., recordo que quan érem petits l’Andrei no volia fer mai esforços físics. Es passava tot el temps d’esbarjo que podia amb el joc de construccions, i a les hores de voluntariat sempre en solars que estaven en obres. Els Ancians ho sabien, per descomptat. A l’Andrei li van donar la Missió d’Enginyer i va estar la mar de content.