Isidre Junyent i Duocastella

L’Home Que Respirava Per
Les Ungles Dels Peus
i
Les Seves Sorprenents
Aventures

Nova Casa Editorial

A elles, les meves dones i donetes reflectides
a l’estany de l’Hades i, d’entre elles, molt especialment a la meva esposa Montserrat, la noia de la meva joventut i la dona de la meva maduresa. Ella ha ordenat tot
el desgavell dels meus papers fent possible l’edició d’aquest llibre.

Si és que us agrada, ella en té el mèrit.

Consell de l’Autor

Si algú té ganes de perdre el temps llegint aquestes memòries meves, li prego que ho faci amb la ment ben oberta; millor, si pot ser, oberta de bat a bat, sense voler-ho raonar, com ho feu o ho faríeu amb altres moltes de les històries existents i que donem per bones. Si us creieu aquelles i no creieu les meves, penso que potser serieu simplement injustos amb mi.

Pròleg

Són, aquestes, unes vivències meves explicades principalment per a les meves adorades nétes, Arana i Naia, aquestes dolçors que m’han arribat un xic tard. Són les meves “ratetes penades” perquè són australianes i per això viuen de cap per avall quan són allà com ho fan tots els habitants de la part més extrema de l’Hemisferi Sud encara que no se n’adonin.

Mireu, nines meves, vull escriure-us un recull d’algunes de les meves “històries viscudes” amb una aparença de biografia per a què em recordeu. Així, d’alguna manera, continuarem juntets i potser, si aconsegueixo interessar-vos, no m’hauré marxat del tot. Espero poder contar-vos-les personalment a vosaltres dues malgrat que segurament ja no ho podré fer amb els vostres fillets. Voldria que vosaltres ho féssiu per mi, com si forméssiu part d’una corretja de transmissió familiar de records i encara que jo no pugui ser com aquell savi narrador de contes, estic segur que vosaltres sí que podreu ser les meves Xahrazades per a ells o elles.

He pogut explicar les meves històries a la vostra tieta Jèssica, aquesta filla que no puc gaudir com voldria, i a la vostra mare quan eren petites mentre tots tres ens asseiem sobre la “nostra roca”, una roca on trencaven les ones d’aquell mar tan blau de la platja de les Fonts d’Alcossebre.

Aquella immensa mar que teníem davant nostre m’anava molt bé per començar les meves narracions, amb totes dues assegudes sobre els meus genolls, voltats d’escuma i entornant els ulls, a la vegada que estenia la meva mà com si volgués abraçar l’horitzó i els deia:

“A l’altre extrem d’aquest immens mar hi vivia...”. Era el meu “Once upon a time...” (En un temps llunyà...).

Tan debò tingui l’encert d’avivar amb aquests contes encara més la vostra imaginació; aquesta immensa força natural que tots tenim dins nostre i que ens fa superiors a la resta dels sers vivents d’aquest planeta. Llavors ja només us faltarà posar-hi un polsim de “seny”, ja que aquest marca la fina línia vermella entre un geni i un boig. Amb l’esperança doncs d’obrir les portes dels vostres somnis i aguditzar la vostra ment, he escrit aquests contes. Si ho aconsegueixo, tots haurem triomfat i si no, segur que també trobareu el vostre camí.

Recordo que quan jo tenia sis o set anys, el meu millor joguet va ser les agulles de fusta per estendre roba de la meva mare! Mai n’he tingut un de millor, i penseu que no me’n van faltar de joguines! Elles eren els meus guerrers! Encara que totes elles eren iguals, jo hi veia en cada una un heroi diferent, amb la seva espasa, capa, cota de malla i demés. Muntava uns exèrcits a la galeria de casa meva que ja els hagués volgut tenir Alexandre el Magne! I no diguem de les batalles que tenien lloc en tan reduït espai com era aquella galeria de casa dels meus pares. Jugant amb aquelles agulles de la roba jo era la personeta més feliç de la terra, deixant volar la meva imaginació cap a un món de ficció creat dins el meu cap, un món de fantasia al qual només jo hi tenia accés, el mateix que l’escocès Robert Louis Stevenson amb el seu infantil teatret de cartró.

Creieu-me si us dic que ni els millors efectes especials d’avui en dia, incloent-hi el 3-D, poden superar aquelles ja llunyanes fantasies meves.

Sense cap mena de dubte, penso que una imaginació ben encarrilada us farà veure coses que molta altra gent té davant del seus ulls i no les capta. Si més no, us deixo aquest record meu perquè, de tant en tant, al llegir aquests contes, feu una rialleta picardiosa pensant en mi.

Xahrazad

Realment, la idea d’escriure-us aquests contes em va venir llegint, fa molts anys, sobre una nena índia.

Resulta que en la meravellosa ciutat califal de Bagdad, el centre del món cultural en aquells llunyans 800 dC, els savis d’entre els savis, vivien a la Cort del seu Califa, el benaurat Haran al-Rashid. Allà, doncs, es va escriure un llibre de contes que ens trasllada a la cort d’un dels seus vassalls, un rei de l’Índia anomenat Xahrirar. Malauradament, resulta que aquell jove monarca havia tingut un terrible somni en el que va veure com la seva muller el destruïa. Arran d’aquell malson va decidir confinar-la en total solitud fins a la fi dels seus dies i fer el mateix amb totes les joves amb les quals es casava a l’albada de la mateixa nit de noces.

Explica el conte que l’home més ric del seu reialme tenia dues filles a les que Déu (Al·là), el més savi, més judiciós i més poderós, havia beneït amb una gran bellesa i intel·ligència. A la més petita, la Xahrazad, també l’havia dotada, a més a més, d’una prodigiosa memòria.

Es diu que un dia, anant amb la seva mainadera per la Medina de la seva ciutat, la Xahrazad, de sobte, va escoltar una melodiosa veu que la va encisar d’immediat. La nena va tibar de la mà de la dona i va acostar-se al cercle de gent d’on provenia tan càlida veu.

Esmunyint-se per entre les cames de la gent, va aconseguir arribar a primera línia i allí, en el centre del cercle, hi havia un vellet lluint una cuidada barba llarga i molt blanca, assegut en el polsós terra sobre una petita i desgastada catifa de seda que havia sigut molt bonica en els seus millors temps. Era la viva imatge d’un encisador avi explicant contes als seus néts. Només que allà no hi havia nens tret, ara, de la petitona Xahrazad. L’home explicava a la gent els seus contes, malgrat ser conscient que tota aquella gent el sentia però no l’escoltava; no obstant, ella sí que es va entusiasmar immediatament amb les seves històries, de tal manera que no va voler aixecar-se quan la mainadera va dir-li que ja era hora de tornar a casa. La Xahrazad va voler quedar-se fins que el vellet hagués acabat els seus contes. El vellet vivia d’explicar contes a la gent que passava per davant seu però la gent mai es quedava prou temps per acabar de sentir-ne un de complet, ja sigui perquè tenien pressa o no podien pagar la petita aportació per recompensar l’esforç d’aquell rondallaire. Realment, l’ancià vivia de la caritat de la bona gent que venia menjar i dels aiguaders de la plaça que el tenien per un bon creient.

Des d’aquell dia, sense faltar-ne ni un de sol, la nena es feia acompanyar per la dida per escoltar els tres contes que el vellet narrava. Això no va passar inadvertit per a l’ancià. Un dia li va somriure i la va mirar intensament amb uns ulls acariciadors que la van fer sentir tendrament embolcallada. Immediatament ella va entendre que l’homenet l’havia escollida en mig de la resta de bocabadats que els envoltaven. Des d’aquell precís moment es va establir una estreta connexió entre les dues ments prescindint, ambdós, de la resta de la gent. Només eren ells dos sols, excloent completament la resta del món que els envoltava.

L’home que pressentia, des de feia un temps, que havia arribat el final de la seva llarga vida, ara sabia amb gran alegria i total certesa qui seria el dipositari del seu saber. Havia trobat, per fi, a qui regalar el seu preuat llegat. No tenia res més en aquest món, però tot el que posseïa li donaria a aquella nena d’immensos ulls negres, àvids de coneixement. Sí, aquella nina seria la seva hereva.

Les càlides paraules que sortien de la boca del vellet quedaven immediatament gravades a la ment de la Xahrazad. També, el to de veu, la forma d’expressar-se, tot quedava enregistrat dins la seva prodigiosa ment. A ella i només a ella li explicava els contes i per això mai començava les seves històries fins que veia la petitona asseguda davant seu damunt d’una bonica i petita estora. Quan estava ben instal·lada, el mirava directament als ulls dient-li picarescament: “Ja pots començar! Ja sóc aquí!”. Amb un gest d’acatament i amb un somriure de complicitat, començava les seves tres històries diàries.

Malgrat l’alegria que omplia el seu cor, el vellet es trobava cada dia més i més feble. Feia molt que els seus amics li deien que no anés més a la plaça a explicar els seus contes, doncs era molt gran i estava extremadament delicat però ell els contestava: “El Totpoderós, que sempre sigui alabat per damunt de tothom!, no m’ha donat fills, Ell sap el per què, però, amb la seva infinita bondat, sí m’ha donat, en els meus últims dies de vida, una preciosa noieta que ve cada dia a escoltar les meves històries i encara no les he acabades... encara no les he acabades...” repetia obsessivament.

Una tarda, com totes les anteriors, la Xahrazad escoltava els contes però aquell dia aquella veu li va sonar especialment càlida. Va, fins i tot, entreveure uns ulls humits, com plorosos, en aquell venerable vellet. Unes llàgrimes es van formar i, rodolant cara avall per les seves galtes, van acabar amagant-se vergonyoses entre l’espessa i pulcra barba blanca. En cap moment va deixar de parlar i quan va acabar, es veia extremadament fatigat, però amb la satisfacció d’haver-ho donat tot i, al mateix temps, amb la buidor de saber que ja no li quedava res dins seu. O potser sí... li quedava l’esperança de la recompensa d’un llarg, molt llarg i merescut descans i l’alegria d’haver conegut aquella nena.

De sobte, la nena va voler complir un desig que feia dies anhelava fer. Li va semblar, sense saber molt be per què, que aquella tarda seria la més adient per a realitzar-lo; es va aixecar i, en lloc d’agafar la mà de la dida, va anar corrent fins on era el vell rondallaire. L’home mirava a terra, esgotat, quan va veure aquells dos peuets que s’aturaven al seu davant. Va alçar la seva fatigada mirada i la va fixar en aquells interrogatius ullets. Va aixecar les seves tremoloses mans per acaronar-la mentre una rialleta li alegrava la cara. La nena, agafant-li una mà, la va besar amb devoció, va mirar-lo als ulls i, per primer cop, va veure que eren d’un profund color blau. L’home, contemplant-la amorosament, va acariciar el caparronet entre les seves mans i la va besar al front mentre li xiuxiuejava: “Recorda’m, petitona, recorda cada un dels contes que t’he explicat. Si l’Altíssim m’ho permet, sempre, sempre romandré al teu costat. Sàpigues, estimada meva, que aquests contes et seran molt importants en la teva vida”. Les seves mans van romandre entrellaçades una bona estona com si no volguessin deslligar-se. Va ser ell qui, finalment, besant les manetes de la nena, les va enretirar i, acaronant-la un cop més, li va dir adéu.

Mai van saber els seus noms —no era necessari. Ella era la seva dolça hereva i ell l’avi que mai havia conegut.

A la tarda següent, com cada dia, la nena va anar a la plaça, però aquell dia en el lloc del vellet hi havia un encantador de serps. La mainadera se’l va mirar tota estranyada i va demanar on era el vell rondallaire. No va necessitar fer més preguntes. La tristesa dels ulls de la gent li van contestar la pregunta. El vellet mai més tornaria a seure sobre la seva vella catifa. La seva ànima ja estava gaudint de la companyia del Creador. La nena també va comprendre aquelles mirades. Tots sabien, al veure-la, que ella era la preuada nina del vellet, per la qual havia viscut més temps del que li pertocava. La Xahrazad va recórrer amb la mirada el lloc tot recordant la tarda anterior i unes dolces llàgrimes van començar a rodolar per les seves galtones. “Potser demà...” li va dir la dida. La Xahrazad va aixecar el seu caparronet fent-li que no, i totes dues, agafades de la mà, van continuar cap a casa sense dir-se res més durant tot el camí. Aquella nit, en la solitud de la seva cambra i recordant l’acomiadament del dia anterior, la Xahrazad va adonar-se que el vellet ja li havia explicat tots els contes que sabia, res més podia donar-li, li havia entregat tot el seu tresor i només ella n’era la seva dipositària. La Xahrazad va somriure i, mirant l’infinit, li va semblar veure com una imperceptible estrelleta, una entre milions i milions, li parpellejava al temps que sentia dins del seu cor una dolça veu que li deia: “Recorda’m, estimada meva, jo sempre tindré cura de tu.” Amb el temps, la germana de la Xahrazad, la Jàzhmin, va arribar a l’edat d’emmaridar-se amb un home important, tal i com corresponia al seu alt rang.

Un matí, quan el sol despuntava a l’horitzó d’aquell reialme de l’Índia, la Xahrazad, com cada dia, va despertar-se amb el deliciós cant dels ocellets que envoltaven la seva cambra. No obstant, aquell dia, en destacava un de més dolç però també més cridaner a la vegada. De sobte, la nena va entendre que el cant d’aquell ocell li piulava: “Nina meva, avui ha arribat el teu dia. No deixis la teva germana que jo estaré amb tu.” La Xahrazad es va despertar de cop, just a temps de veure com un meravellós ocellet de mil colors emprenia el vol i desapareixia en mig dels núvols, com si li digués fins aviat amb les seves aletes. Aquell mateix matí el pare de la Xahrazad va saber que havia d’entregar la seva filla gran al monarca. Desesperat, volia fugir del país però res va poder fer davant dels soldats del rei. La Xahrazad, que escoltava amagada darrera d’unes cortines el que l’emissari del rei exigia del seu pare, va recordar el piu-piu de l’ocellet i va demanar compartir també el destí de la germana. El seu pare es va desesperar davant aquella inesperada petició que només empitjorava la seva aflicció. La va mirar i va dir: “Petita meva, si vas amb la teva germana també et perdré a tu i, si això passa, jo em moriré de pena. És això el que vols?” La Xahrazad va fitar amorosament aquells ulls que tant estimava i, agafant-li les seves tremoloses mans, li va dir: “Confia en mi, pare. Si vols salvar-nos a les dues, deixa’m anar amb ella.” El pare, sanglotant de tristesa li va confessar: “Sàpigues que la teva mare va morir el dia que tu vas néixer i que sempre he cregut que una part d’ella viu amb tu. Va fer-me jurar que mai et negaria res, fos el que fos i, lligat per aquest jurament, no et puc rebutjar el que em demanes.” Els tres es van fondre en una abraçada que no volia acabar mai. Llavors, les dues germanes foren portades a l’harem del rei i allí hi van romandre uns mesos com si fossin ja princeses.

Quan un dia la Jàzhmin, la germana gran de la Xahrazad, va ser cridada per a la cerimònia de la boda, la Xahrazad es va entossudir en ser ella la que es casés aquell dia amb el rei. L’emissari del rei, confús, no sabia què fer amb aquella nena agenollada i agafada desesperadament de les seves cames. Llavors va alçar la mirada envers la cambra reial i va veure com, des de darrera d’unes delicades cortines li feien un senyal per a què acceptés la súplica de la Xahrazad. El senyor del món, Xahrirar, estava d’acord amb el canvi. Així doncs, davant la insistència i malgrat els plors de la germana gran que no volia el sacrifici de la Xahrazad, va ésser ella la núvia. Van fer una meravellosa cerimònia, però trista al mateix temps doncs tothom sabia com acabaria la festa. Per això l’ alegria no va ser-hi present. Durant les esposalles, el rei es mirava aquella noia que sacrificava la seva vida per la de la seva germana i no podia deixar d’observar aquells ulls intel·ligents i bondadosos. No va poder evitar tampoc que el seu cor bategués acceleradament al veure-la tan encisadora i noble. I es va preguntar: “Estaré equivocat fent el que faig? Serà tot plegat una bogeria meva, un encanteri? En aquests ulls i en aquest rostre no hi pot haver lloc per a la maldat.” Quan la nit de noces tocava a la seva fi, en aquells moments en que les primeres clarors vencen les tenebres de la nit i just abans de la triomfant aparició de l’astre rei en el llunyà horitzó, la Xahrazad va dir al seu espòs: “Vols que t’expliqui un conte?” Aquesta petició va desarmar el rei que estava molt entristit pel que li passaria a aquella captivadora criatura. Així doncs, no va gosar dir-li que els contes ja no li interessaven. Ell era un rei, no un nen! No obstant, la Xahrazad va començar a desgranar, amb melodiosa veu, un dels molts contes d’aquell vellet. Recordava cada paraula, cada precisa entonació. Al començament, el rei no li parava cap atenció però, poc a poc, la dolçor de la seva veu el captivà fins el punt de quedar completament admirat tant per la seva manera de narrar com pel conte en si mateix. La Xahrazad, mentre parlava, mirava de reüll el rogenc horitzó fent coincidir el moment més àlgid del conte amb el precís instant en que el disc solar despuntava darrera d’una petita serralada iniciant ja un nou dia. La Xahrazad, de sobte, va posar fi a la seva narració. “Continua”, va dir-li el seu espòs tot sorprès. “L’acabaré demà”, va contestar ella amb una encisadora rialleta. El rei, delerós de saber com acabaria el conte, va renunciar a fer el que feia sempre i va donar-li un altre dia de llibertat, al temps que es sorprenia de sentir-se estranyament feliç. A la matinada següent, el rei, ja molt impacient, va demanar que acabés aquella història i la Xahrazad així ho va fer, però amb tanta habilitat que la va engranar amb una altra de nova sense que el seu marit se n’adonés. També, com la nit anterior, va fer coincidir el punt culminant amb la sortida del sol i, de nou, va passar el mateix. I així va succeir dia rere dia fins a mil i una nits. Aquella albada, el monarca li va confessar, abans que la Xahrazad comencés el seu relat, que durant aquelles mil i una nits s’havia enamorat perdudament d’ella i que el seu més ferm desig era passar la resta de la seva vida al seu costat. Mirant-lo als ulls, la Xahrazad va somriure-li i va començar el seu relat, però a diferència de les albades anteriors, el va acabar ja quan el sol estava fermament instal·lat en el firmament anunciant un meravellós dia como tots el que serien en el seu futur. La llegenda diu que un dia, un escrivà de palau, meravellat pels contes que explicava la reina als seus fillets, li va demanar que li permetés escriure aquells relats i fer-ne un llibre a fi de mantenir el seu saber per al futur. La Xahrazad va pensar en aquell vellet, del qui mai en va saber el nom, i va creure que estaria joiós que la seva herència visqués per sempre. Molt contenta, li va donar el seu consentiment i va decidir anomenar-lo “Les Mil i Una Nits”, les nits durant les quals ella havia lluitat per la seva llibertat. Aquestes narracions han esdevingut un dels millors llibres de contes de la Humanitat. Diuen que potser van ser escrits durant el regnat del califa Haran al-Rashid sobre els anys 800 dC. En aquells temps regnava a Europa Carlemany. Durant el seu regnat i per obra seva, va donar els primers passos una futura nació que amb el temps es diria Catalunya.

Orígens, el Vell Almogàver

Aquest relat, cronològicament, hauria d’anar al final d’aquest llibre amb el del capítol “De Com d’una Muntanya en va sortir Montserrat”. La veritat és que, al llegir-lo, em va fer comprendre molts fets de les meves aventures que per a mi em resultaven inexplicables. Va ésser com un: “Ara ho entenc!”. Per això penso que posant-lo al començament farà, potser, més creïble la meva increïble vida aventurera.

Resulta que quan la meva iaia va morir, ja molt gran, va llegar-me, curiosament, tot el contingut de les golfes de la casa pairal de la família. Per cert, una casa de camp gran i molt ben conservada. No sé per què va donar-me aquesta herència, precisament les golfes d’aquella casa! Què podia tenir d’interessant el contingut d’aquella polsosa habitació on no hi anava mai ningú des de feia molts anys? Sigui com sigui, un dia, abans de dinar al migdia, vaig pujar-hi empès per una curiositat que va venir-me de sobte, com sempre que alguna nova aventura s’apropava a la meva vida i, a la vegada, per conèixer el meu llegat. No hi havia llum elèctrica i vaig haver d’utilitzar la meva encara bona visió nocturna, un record del meu famós llamp i, amb l’ajut d’una llanterna, precisament de la mateixa marca de la que estava descansant al Pol Sud, qui sap si per tota l’eternitat i coberta de glaç. Això ja ho veurem més endavant. Però, mira per on, les bateries de la llanterna també s’estaven descarregant i això que hagués jurat que eren noves.

Com que tot estava empolsinat, vaig obrir unes petites finestretes perquè pogués sortir la pols que jo feia al remoure totes aquelles velles caixes, arques de fusta, mobles i tots els llençols que les cobrien des de feia molt i molt de temps. Amb la irrupció de la claror del sol del migdia ho podia veure tot millor. De sobte, quan ja feia una estoneta que estava regirant, vaig sentir un sorollet. Vaig girar-me i vaig veure un ratolinet que em mirava descaradament; decididament volia que em fixés amb ell. L’anava a saludar quan les paraules em van quedar als llavis sense arribar a sortir cap so de la meva boca.

Un raig de llum que entrava per una escletxa de darrere seu feia un angle. Com és que un raig de llum podia per si mateix fer un angle? Vaig anar fins el raig de llum per tocar el vèrtex. No hi havia res. Senzillament canviava de sentit. Aquest estrany fenomen feia que aquella llum es posés directament sobre dues gerres de fang, totes dues molt antigues. Quan les vaig mirar de més a prop vaig adonar-me que eren veritablement molt velles. Les dues estaven segellades amb lacres diferents donant a entendre que, efectivament, eren de diferents èpoques. La més vella contenia un pergamí molt i molt antic que narrava una estranya història sobre la muntanya de Montserrat i que explicaré al final d’aquest llibre. L’altra, també molt vella, era d’uns cinc-cents anys posterior. Estava segellada molt curosament amb lacre vermell i amb un gravat que representava un lleó rampant, armat i coronat. Immediatament vaig saber que era un document que pertanyia a la nostra família ja que aquell tipus de lleó és el nostre escut familiar.

Amb aquelles dues gerres vaig pensar que ja en tenia prou per aquell dia. Les vaig posar dins una cistella que vaig trobar per terra i les vaig protegir amb draps que deurien ser trossos de vestits de vés a saber de qui i de quan.

Vaig retornar a casa meva amb el meu petit “tresor” per esbrinar com a mínim què hi havia dins d’una d’elles. Vaig decidir-me per la del lleó. Amb molta cura, vaig tallar per sota mirant de no trencar aquell, per a mi, valuosíssim gravat que volia conservar. Dins la gerra hi havia uns pergamins que vaig poder extreure sense cap dificultat juntament amb una nota que deia:

“Sóc Guifré Junyent. Acabo d’arribar de nou a la vella terra que va veure marxar fa molts anys els meus avis i el meu jove pare amb els estols del rei Pere II al qui van anomenar ‘el Gran’. Partiren a la conquesta de la Mediterrània per fer-la un mar nostre.

Jo, Guifré, no he lluitat mai contra enemic en les terres que la Gran Companyia dels almogàvers va combatre, ni a Sicília, ni a Àsia, ni conquerir Grècia. Sí que van fer-ho, i molt, el meu avi que havia quedat en els camps de Sicília, i el meu pare i la iaia lluitant aquesta com un almogàver més en la batalla de Gal·lípoli.”

Mentre anava llegint aquest pergamí, la pell se’m posava de gallina perquè tenia davant meu el document que Hefest em va dir que un dia trobaria! (Veure el capítol “Escollit pel Pare dels Déus”).

“La lluita no va acabar fins aconseguir vèncer la poderosa cavalleria francesa del duc d’Atenes, Gautier V de Brienne, en la batalla del llac Cefís. Amb aquesta última i decisiva victòria varen, tots aquells desesperats, fer-se amb el Ducat d’Atenes i, amb ell, una més que merescuda llar i pau. Tot això vull explicar-ho als meus descendents i per a què quedi testimoni d’haver complert l’última voluntat del meu pare.”

Els pergamins estaven en força bon estat de conservació. Vaig poder llegir-los malgrat haver-hi una certa dificultat ja que estaven escrits en català molt antic. I això és el que vaig desxifrar:

“En el capvespre d’un dia d’aquell calorós estiu de l’any 1359, en una gran mansió als peus de l’Acròpoli d’Atenes, amb els murs tocats pels últims raigs del sol ardent d’aquelles terres, un moribund contemplava com l’astre rei s’estava ponent darrera de l’església de Santa Maria de Cetines o dels Almogàvers, edifici guardat, dia i nit, per dotze ballesters escollits entre els millors de la Gran Companyia Catalana i conegut com el Partenó.

En aquesta casa senyorial agonitzava, precisament, el fidel guardià en cap de l’Acròpoli, el qual hi havia dedicat gran part de la seva vida cuidant-la amb l’amor d’un enamorat de tanta bellesa marmòria. Algun cop, sempre de nit, passejant sol per entre les magnífiques runes, havia sentit la presència de quelcom meravellós que l’acompanyava en la seva solitària ronda, per donar-li les gràcies per la seva tasca diària. Sentia amb força aquella presència, però no havia vist mai ningú al seu costat. Per estrany que pugui semblar, aquest ‘amic invisible’ li agradava molt i inclús algun cop li havia fet un comentari sobre alguna columna caiguda o una estàtua.

Per la seva valentia en la lluita i també per les seves nombroses ferides en combat que només una constitució tan forta com la seva podien resistir, el Consell dels Dotze – màxim òrgan dels almogàvers - li confià tenir cura de la seva nova catedral, el Partenó. Aquesta missió li va ser ratificada poc després per Roger Manfred, el fill del rei català de Sicília, Frederic II. Aquell vailet que havia sortit de Port Fangós el 7 de juny de 1282 amb tan sols sis anys acompanyant els seus pares cap a la conquesta de Sicília.

El fidel guardià, ara ja vell, estava vivint l’últim alè de la seva llarga vida. Amb resignació, esperava rebre aquella visita que, per no volguda, mai ha deixat de ser l’última cita de tota criatura que ha nascut. La seva vida estava a les acaballes i n’era totalment conscient, amb la claredat que dóna aquest últim moment de la vida.

La seva havia sigut una vida dura, duríssima, farcida de lluites a mort, contra francesos, turcs, bizantins i altra vegada francesos... sempre jugant-se la vida a cara o creu. La seva existència va ser la d’un valent o potser la d’un jove inconscient que, com tots els seus companys de lluita de la Gran Companyia Catalano-Aragonesa, van aconseguir, tots sols, sense cap ajut de la llunyana pàtria i envoltats d’enemics, fer seves unes terres i una nova pàtria. Com que ningú no els hi havia dit que la seva tasca era impossible, ho van aconseguir.

Tot i recordant aquells terribles perills ja superats i en la tranquil·litat de la seva llar i envoltat de tota la seva família, no va poder evitar una esgarrifança. No era por però sí un temor al ja inevitable proper pas que l’esperava, tan transcendental com desconegut a la vegada. Un temor al nou futur que coneixeria d’immediat. Va mirar als seus éssers més íntims, aplegats al seu voltant i delerosos de donar-li tot el suport del que eren capaços. Mirant-los a tots, va demanar a la seva filla l’espasa i el llibre que hi havia dins d’un armari. La noia, sanglotant, va anar fins el moble, mai obert per ningú que no fos el pare moribund, i els hi va donar. L’home va mirar l’espasa i els ulls se li van omplir de llàgrimes... havia sigut la seva companya de tantes i tantes lluites victorioses! Havia estat mil vegades la seva línia vermella entre la vida i la mort.

La va besar i, de sobte, sorprenent a tothom, amb gran energia i esgotant les seves últimes forces, la va colpejar sobre l’enllosat de la cambra mentre cridava a ple pulmó com embogit: ‘Desperta ferro! Desperta! Per Catalunya, per Aragó, per Sant Jordi, desperta!’ La terrible cicatriu que creuava tot el seu front perdent-se entre els encara abundosos cabells, estava encesa com foc. L’espasa li va caure de la mà sorollosament sobre el terra mentre la vermellor de la cicatriu es fonia una altra vegada. Estava completament esgotat. Havia malmès les seves últimes forces.

Mirant-se el seu sorprès primogènit agenollat al seu costat, li va fer jurar, amb un fil de veu, que tornaria aquell llibre que tenia damunt del llit i del qual mai s’havia separat, al seu vertader propietari. No sabia ni ell mateix qui era, però li va pregar que el busqués. Era l’únic deute pendent que deixava al llarg de la seva vida. Potser havia esperat massa, no havia sabut trobar mai el moment adient per fer-ho personalment i quan l’edat li ho va impedir, no va saber tampoc trobar l’instant idoni per encomanar-li aquella tasca. Sempre es deia a si mateix que seria al dia següent però ara el temps ja s’havia esgotat. Mirant-lo amb insistents i suplicants ulls, li va fer entrega del llibre en el mateix moment en que també va retornar la seva ànima al Ser Suprem que li havia donat. No havia tingut temps de dir-li on l’havia trobat.

El fidel guardià d’aquell temple dedicat a la divina Atena, l’estimada filla de Zeus, ja no guardaria mai més les seves incomparables columnes, ni contemplaria les meravelloses estàtues del gran escultor Fídies, ni sentiria la proximitat d’aquella invisible presència que tantes vegades havia percebut al seu costat.

El seu fill el va besar al front i també a la creu de l’espasa que havia recollit de terra. Li va xiuxiuejar a cau d’orella: ‘Sí, pare, compliré el teu desig. Ho juro per Déu Nostre que ho faré. Descansa en pau. Jo ho faré, per Sant Jordi, ho faré.’ Uns dies més tard, a trenc d’alba i amb el permís del Gran Consell dels Dotze - que regia el destí del que quedava d’aquella Gran Companyia - va deixar la seva llar i el seu país, Neopàtria, a llom del seu cavall i va marxar a complir l’última voluntat del seu progenitor.

En el seu sarró portava aquell vell Alcorà ben precintat, tal i com el seu pare li havia donat. No sabia com podria complir aquell últim desig del seu estimat creador. Tot l’Orient estava davant seu, desconegut. Volia creure que si aquell llibre era sagrat, de segur que el guiaria fins al seu destí. Va encaminar els seus passos seguint la ruta mil cops repetida pel seu pare. Va tardar quasi dos anys a recórrer aquells camins i visitar tots els recons d’aquella Anatòlia encara plegats de records del pas de la Gran Companyia dels Almogàvers. Totes aquelles terres havien vist passar aquells ferotges guerrers: Filadèlfia, Erdek, la Vall de Sursulu, Akhisar, les ribes del llac Color, la Vall d’Hermes, Kula, Sardes, Magnèsia (actual Massina) i, finalment, Tira, el lloc d’aquella terrible batalla contra els musulmans.

A l’arribar, va sentir una força fins llavors desconeguda que li colpejà el cor amb molta força. Quelcom li deia a crits, dins seu, que havia arribat a la fi del llarg pelegrinatge. Va deixar anar el cavall al seu aire, amb les regnes fluixes, sense forçar-lo a dreta o a esquerra.

La seva cavalcadura lliure, a pas de passeig, el va anar portant fins a un vell edifici, l’església de Sant Jordi de Tira. Sabia, pel seu pare, que era el lloc on estaven enterrats el capità almogàver, Corberan d’Alet, i tots els seus companys caiguts durant l’esfereïdor combat lliurat en aquell indret.

A l’apropar-se a l’ermita de Sant Jordi per la part del darrera i tombar cap a la façana de la porta principal, va veure un vell musulmà assegut al llindar de l’entrada aprofitant l’ombra que li regalava el gran arbre que protegia el petit temple de l’inclement sol del migdia. Guifré va descavalcar, es va treure el casc i es va eixugar la suor que li queia per la cara. Llavors va entrar en el solitari i obscur edifici. S’hi estava fresc allà dins! Després de resar en el sagrat recinte, va sortir de l’església i va seure en el banc de pedra al costat del vell musulmà. Assedegat per la llarga i calorosa jornada, va treure la seva bota d’aigua i, mirant l’home, li va oferir el primer glop. L’home, sorprès, li va agafar i va beure un llarg glop de l’apreciat líquid. Guifré no va dir res i va esperar que acabés. Després ho va fer ell. El musulmà el va mirar i li va preguntar per què ho havia fet i Guifré li va contestar que creia que ell en tenia més necessitat.

A l’observar els seus trets facials, l’home va demanar a Guifré si ell era un d’aquells terribles almogàvers que havien derrotat, vegada rere vegada, els poderosos exercits otomans.

Guifré li va contestar que era fill d’un d’ells i el vellet espantat li va preguntar si tornarien aquells terribles guerrers catalans. Guifré, somrient, li va dir que feia molt temps que havien trobat una nova pàtria i havien finalitzat el seu pelegrinatge. No havia de patir per res. Durant la conversa, Guifré li va demanar què hi feia ell, un musulmà, assegut a les portes d’una església cristiana.

L’home li va dir que quan els almogàvers van passar per aquell lloc feia molts anys, van enterrar els seus morts en aquell temple. Temps després, van destruir un poble que havia gosat enfrontar-se a ells, juntament amb la petita mesquita que portava a l’Altíssim les pregàries dels fidels de l’Alcorà.

Ell, que llavors era un nen de 10 anys, i el seu pare estaven resant dins el sagrat recinte. Aterrit, va veure com aquells guerrers que es deien almogàvers enrunaven i incendiaven el temple al temps que mataven a tota la gent. ‘També van matar el meu pare,’ va dir-li mirant-lo amb els seus cansats ulls però sense rancúnia. ‘Just quan intentava salvar el sagrat llibre de l’Alcorà, un soldat el va agafar de les seves mans i el va llençar a les flames. Recordo també com un altre d’aquells terribles guerrers, un de molt jove, alt i fort, va entrar en aquell moment, em va guaitar i, seguint la meva aterrada mirada, va comprendre d’immediat el que em passava. Amb un gest ràpid de la seva espasa va treure el Sagrat Llibre de les flames. Me l’anava a donar però jo, convençut que algú altre me l’agafaria i l’acabaria cremant, amb els meus ulls li vaig suplicar que el guardés, que així no es perdria i, amb un gest d’assentiment, el va posar dins el seu sarró. Va acaronar-me i d’alguna manera em va fer saber que algun dia me’l tornaria. No vàrem dir-nos ni una sola paraula però ens vam entendre a la perfecció. I aquí estic, esperant que arribi aquell beneït guerrer amb el nostre Alcorà. He triat aquest lloc perquè sé que és un edifici molt estimat per aquells impecables combatents i alguns d’ells ja reposen aquí fins la fi dels dies.’

Guifré, molt sorprès per aquella revelació, va preguntar-li com podria reconèixer el seu llibre i el guerrer després de tants anys.

El vellet li va dir que naturalment no el podria reconèixer ja que aquest, si és que vivia, seria molt més vell que ell mateix. De totes maneres recordava que quan se li va apropar tenia el rostre cobert de sang per una terrible ferida que li havia partit tot el casc i mitja cara. Sense cap dubte sabria que el Llibre Sagrat era el seu ja que en l’última pagina hi havia escrit el nom del seu pare, del pare del seu pare i així successivament fins a moltes generacions enrere fins al mateix califa Uthman ibn Affan (577-656), que va recopilar el primer llibre de l’Alcorà.

Davant de tantes coincidències, Guifré, tremolós, va treure el Llibre de dins del seu sarró, el va desembolicar i va mirar l’última pàgina. No hi va veure cap nom escrit. Llavors, l’homenet va veure el vell i socarrimat llibre. Trasbalsat, li va demanar que li deixés. El va obrir per l’última pàgina, que per a Guifré era la primera, i allà hi havia escrit el nom del seu pare i els de més ascendents amb boniques cal·ligrafies que havien passat inadvertides pel cavaller. L’home va besar amorosament el llibre mirant el guerrer amb ulls plens de llàgrimes agraïdes, volent-li estimar les mans. Guifré va refusar el gest i el va abraçar càlidament, tot xiuxiuejant-li: ‘Gràcies per haver-me esperat tant de temps. Gràcies per haver confiat en la paraula del meu pare. Gràcies per deixar-me complir el meu jurament i gràcies perquè, a partir d’avui, el meu pare descansarà plàcidament.’ Guifré li va explicar el que l’homenet ja sabia, que el seu pare era aquell jove guerrer que va salvar el Llibre de les flames i que li havia pregat, en el moment de la seva mort, la missió de tornar-lo al seu veritable amo. El vell musulmà va convidar-lo a casa seva oferint-li tot el que posseïa, però Guifré li va dir que era ell qui estava en deute, ja que gràcies a ell, ell havia finalitzat la seva missió.

Llavors, l’home el va mirar als ulls i li va dir: ‘No puc donar-te res més del que és meu i tot el que tinc és teu si ho vols, però ja que no vols res material, jo et donaré un do, no a tu directament perquè no ets creient, però sí a un dels teus descendents, malgrat tampoc ser-ho. Aquesta persona gaudirà d’uns poders especials que el faran viure aventures extraordinàries per sobre dels demés humans. Això t’ho juro pel poder que el més Sublim, Savi, Judiciós, Poderós i Benèvol ha donat a la nostra família.’ Llavors, li va posar les mans sobre el seu cap i li va transmetre la seva força.

Guifré va passar uns dies a casa d’aquell nou amic, després dels quals i amb la missió complerta, va tornar a casa seva. Quan va arribar-hi, havia passat tant de temps que la seva herència estava en mans d’un seu nebot ja que el seu germà petit havia mort. Un cop va presentar-se, va veure que després de l’alegria del retrobament, el nebot el va mirar amb tristesa tot donant-li les claus de la casa com a vertader hereu que n’era. Guifré va mirar-se-les i seguidament les hi va tornar dient-li que ell era el veritable hereu ja que mentre ell havia estat fora complint l’última voluntat del seu pare, ell se l’havia guanyat amb el seu treball diari.

Un bon dia va acomiadar-se d’ell i va decidir retornar a la terra enyorada, origen de la seva nissaga. El compliment de l’última voluntat del pare li havia obert les ànsies de conèixer noves terres i quines millors que les dels seus avantpassats. Aquella enyorada terra de l’altre extrem de la Mediterrània.

Aquest escrit va fer-me pensar que molt bé podria ser jo aquell descendent beneït pel vell musulmà de l’església de Sant Jordi a Tira. I, per aquest motiu, he posat aquest escrit aquí, al principi de les meves històries. Així, potser si en algun moment es fa difícil creure el que exposaré, penseu en aquell vellet i la seva benedicció.

El Meu Primer Naixement i els Meus Estranys Poders

Tot va començar un dia assolellat de tardor, en plena temporada de bolets.

He d’explicar un fet que és determinant en la meva vida. Abans de néixer, els meus pares i, naturalment, jo vam anar al bosc a buscar bolets. La meva mare ja en portava una bona cistellada. De sobte, un llamp va “sortir” del terra, va enlairar-se cel amunt i va davallar ràpidament cap a la terra una altra vegada després de travessar-nos, a la meva mare i a mi, de cap a peus. Per sort, la meva mare anava calçada amb espardenyes d’espart i per això la terra es va empassar la fortíssima corrent elèctrica i no ens va carbonitzar.

L’únic espectador del fet va ser el meu pare qui, esgarrifat i incrèdul, estava fora de si pensant en el que podia haver-nos succeït però la mare estava d’allò més tranquil·la i riallera, segurament per l’efecte del xoc. D’una revolada va agafar el cotxe i va conduir tan ràpid com va poder cap a l’hospital, però la mare no va voler anar pas a l’hospital sense passar per casa primer puix que era molt presumida i es volia canviar la roba de camp. A més, es trobava bé i jo continuava movent-me dins de la seva panxa com si no hagués passat res.

A casa, la meva iaia, esverada per tot allò que li explicava atropelladament el meu pare, no sabia el que es feia. Mentre estàvem a l’hospital, va decidir ocupar la seva ment i l’angoixa feinejant amb les cistelles de bolets que havien recollit els pares.

La pobre dona va pensar que estaríem molt contents de trobar la feina feta al tornar a casa al mateix temps que l’ajudaria a passar millor aquella estona de fatic. Començaria per fer la conserva de bolets ja que era el que portava més feina. Va agafar per casualitat la primera cistella que va trobar i que era la del meu pare. En acabar-la, va destapar la segona però, al treure el mocador de fer farcells que la cobria, va veure que els bolets del cistell estaven revestits d’una fosforescència molt bonica però estranya a la vegada. Tancant la llum, una claror verdosa inundava l’habitació. Tant desconcertant era tot, que no els va voler fer fins ensenyar-los a la mare a fi de que ella decidís. Va agafar la cistella, la va tornar a tapar amb el mateix mocador de fer farcells i la va portar a les golfes per a conservar-los millor i, a més, per què no dir-ho, li produïen una certa basarda. Per no destorbar el pas, la va posar darrera un quadre vell dels besavis i va tornar a la cuina per endreçar els pots de conserva en el seu lloc del rebost.

Per sort, el metge va dir que ni la mare ni jo no havíem sofert cap dany. Fins allà on es podia veure, no hi havia d’haver conseqüències futures per al nen que esperaven tan il·lusionats, jo!

Quan vàrem tornar a casa, els meus pares, tot contents, van dir a la iaia que el nen estava en perfectes condicions i que no hi havia cap por d’efectes secundaris arran de la terrible descàrrega. Però sí que n’hi haurien i de les seves repercussions en parlarem més endavant!

Amb el trasbals viscut i l’alegria de la bona nova, l’àvia no es va recordar mai més de la cistella de bolets fosforescents ni de comentar-ho a la mare. D’altra banda, com que la meva mare va veure els bolets ja nets i en els pots de conserva, va creure que s’havien fet tots.

Així va acabar, de moment, la història dels bolets que tanta transcendència tindrien en la meva futura vida aventurera.

Finalment va arribar el gran dia! Vaig néixer un esplendorós 18 de març a la cambra dels meus pares. A casa, esperaven que arribés el meu pare per poder signar l’avís de recepció que portava la cigonya. Per fer temps, picotejava un bon plat de cargols a la llauna que li havia preparat la iaia. Jo, ja en els braços de la meva mare i potser per l’efecte del llamp, vaig ser conscient d’alguna manera, tot i acabar de néixer, de tot el que parlaven! Vaig sentir i entendre perfectament la conversa que tenia la llevadora amb la meva iaia! La llevadora li deia que això de l’aniversari era ben curiós i es preguntava què deuria passar amb els infants que naixien el 29 de febrer, data que per cert s’esdevindria el proper any. Només hi ha un mes de febrer que tingui 29 dies i és cada quatre anys, li va aclarir, és l’any de traspàs. No ho sé pas, va continuar seguint el seu raonament i mig rient, potser qui neix aquell dia deu fer anys només cada quatre anys i així pot gaudir d’una vida quatre cops més llarga que la resta dels mortals.

Jo, molt sobtat, immediatament vaig fer els meus càlculs. Si en lloc de néixer aquell 18 de març, naixia el 29 de febrer - que seria d’aquí a gairebé un any - també faria l’aniversari cada quatre anys i amb totes les avantatges, pel que havia escoltat, que això comportava. Sorprès, vaig mirar la meva mare i ella a mi. No sé com però ella va intuir que havia comprès la conversa i ho acceptava sense més. Mirant-nos amb complicitat, ens vam entendre immediatament.

Sense dubtar-ho ni un moment, va dir a la cigonya, que en aquells moments s’estava llepant el bec, que se m’emportés altra cop a Paris i que em tornés el proper 29 de febrer.

La meva vida virtual, de la que en parla aquest llibre de records, tot just acabava de començar.

Sense fer massa soroll i mentre tothom estava distret parlant entre ells, jo vaig esmunyir-me de nou dins la cistelleta de la cigonya i li vaig fer entendre que, sense acomiadar-se, marxéssim ràpidament altre cop cap a Paris com l’indicava la meva mare. Ella, sorpresa, va dir-me que això no havia passat mai i que no podia ser ja que només hi havia viatge d’anada. Desesperat, vaig veure sobre la tauleta uns bombons que vaig pressentir que eren molt bons i, agafant-ne un grapat, els hi vaig donar en un clar i pur acte de suborn. La cigonya, desconcertada, va mirar-me i alçant els ulls al sostre va exclamar: “Ai, Déu meu, com comença aquest vailet la seva vida!” Sense més, però, va agafar els bombons i d’una batzegada vàrem emprendre el vol de tornada a Paris tot fent adéu a la mare amb la maneta.

El meu pare, que entrava en aquells moments a la cambra, va quedar tot confós al veure marxar la cigonya amb mi dins la cistelleta tot fent adéu. Llavors va veure la nota que havia deixat damunt d’una tauleta juntament amb els caramels: “Tornaré.” No em pregunteu com ho vaig escriure, jo tampoc ho sé. El pare devia quedar ben bocabadat amb aquell tros de paper a les mans i contemplant com la cigonya s’anava allunyant.

Mil vegades els meus pares m’han ensenyat el trosset de paper i allà està la paraula. Ben escrita i amb una bona cal·ligrafia!

Poc podia jo imaginar-me que aquesta paraula me la copiaria, anys més tard, el gran general nord-americà de quatre estrelles, Douglas MacArthur. Seria una de les frases més famoses de la Segona Guerra Mundial!

En el transcurs d’aquest temps i esperant el proper 29 de febrer, jo vaig aprendre un munt de coses. Per una banda, cada dia la meva mare em llegia en veu alta diverses coses que jo anava memoritzant. Per l’altra, penseu que vaig passar la major part del temps en un niu que va fer la meva cigonya a la Cúpula dels Invàlids de París, ja que la van apartar del servei d’entrega fins que no es desempallegués de mi. Durant aquells onze mesos, doncs, vam estar escoltant des del nostre niu tot un munt d’idiomes que els turistes parlaven davant la tomba de Napoleó i dels altres herois de França que allà esperen el so de la trompeta del Judici Final. Naturalment, quelcom em va quedar. Un cop nascut, només era qüestió de recordar-los! Com a mínim, tenia mig camí fet, la qual cosa desconcertava els meus mestres.